Grup de Teatre de la Junta Central


La vinculació del “Tenorio” amb la Junta Central, té els seus orígens l’any 1972, sent Jenaro Vera president de la mateixa i membre actiu del grup. En aquells anys la Junta Central de Comparses organitzava “La Setmana de l’Humor” que es va iniciar en 1971 amb el Primer Concurs Nacional de Dibuixos d’Humor, que va suposar el contacte amb el dibuixant madrileny Serafín, que va donar peu a diverses portades de les Revistes de Festa entre els anys 1971 a 1985, així com també es duia a terme una Fira del Llibre d’Humor, i conferències, amb ponents de la talla d’Evaristo Acevedo i Jorge Llopis, entre altres. A l’abril de 1972 com a acte addicional a la Setmana de l’Humor, Jenaro Vera va incloure la representació del Senyor Don Juan Tenorio o dos tubs un real que havia deixat de representar-se l’any 1961. Va succeir que la posada en escena va tenir tal èxit i va agradar tant al públic que Jenaro va decidir continuar representant-la en la seua data del 28 de desembre reprenent així una vella tradició eldense que havia estat a punt de desaparèixer.

Els primers anys se citava en els cartells a la Junta Central com a organitzador de l’esdeveniment. Va ser en 1976 quan es va començar a denominar “Grup Artístic de la Junta Central de Comparses”, figurant altres vegades com a “Grup de Teatre de la Junta Central”. Aquest col·lectiu durant els primers anys de la dècada dels vuitanta, no solament es va ocupar de la representació del “Tenorio”, sinó que va realitzar també altres comèdies d’humor, com ara “Que llest és Calixto”, “El Casat casa vol”, “La bogeria de Don Juan”, “Anacleto es divorcia” i “Vostè pot ser un assassí”.
És a partir de l’any 1999 quan s’incorpora en l’organigrama de la Junta de Govern de la Junta Central al “Grup de Teatre” com una comissió més.

Els orígens del Tenorio eldense d’Emilio Rico

“El Senyor Don Juan Tenorio o dos tubs un real” es va estrenar el 28 de desembre de 1919. El seu autor Emilio Rico Albert, va començar a concebre la idea de la paròdia de la figura de Don Juan, basant-se en l’obra de José Zorrilla, estrenada el 28 de març de 1844 i que pujava als escenaris puntualment el Dia dels Difunts o de Tots els Sants, al novembre. És més que probable que Emilio Rico en escriure el seu “Tenorio”, tinguera ja la idea clara de representar-la també puntualment igual que el de Zorrilla, però pel seu contingut humorístic, crític i sorneguer, en lloc del Dia de Difunts, què millor que el Dia dels Innocents que es prestava millor per a un dia de sorpreses i bromes, i perquè ningú poguera sentir-se incomodat en cas de ser al·ludit.

S’ha especulat amb certa freqüència sobre la data de l’estrena del “Tenorio”, arribant-se a afirmar que va ser l’any 1921, fins i tot posteriorment es donava com més probable el 1923, però en investigar sobre la vida d’Emilio Rico descobrim, consultant els números del setmanari local “Vall d’Elda” en l’hemeroteca de la Biblioteca Municipal, que en el número 179, de data 30 de gener de 1960, en una entrevista publicada, realitzada al mateix Emilio Rico, ell mateix confirmava la data de l’estrena situant-lo el 28 de desembre de 1919.

Emilio Rico, enamorat de l’obra de Zorrilla, havia treballat en la confecció d’una paròdia de Don Juan Tenorio, pensat en un llenguatge “cagaldero” i canviant la nacionalitat de Butarelli, d’italià, com és en l’obra de Zorrilla, a valencià.
Emilio, relacionat amb el grup, va proposar posar en escena l’obra que estava a punt d’acabar d’escriure i que havia batejat amb el nom del Senyor Don Juan Tenorio o dos tubs un real.

Una vegada fet el contacte amb un grup de teatre local de l’època que dirigia Antonio Cremades, i comptant amb la important col·laboració de José Verdú, va arribar el moment de dur a terme la representació i decidir el repartiment. Emilio Rico ho tenia molt clar. Els papers femenins, per a major broma, serien interpretats per homes, emulant així la manera de fer del teatre medieval. No se sap amb certesa quan van començar els assajos, ni si Emilio Rico tenia el final de l’obra decidit, però cal situar-los en els primers mesos de l’any en què es va estrenar, en 1919. El director, Antonio Cremades, va emprendre la dura tasca de conduir el moviment dels actors i matisar la dicció del paper, si bé alguns d’ells havien ja demostrat àmpliament les seues qualitats artístiques en l’escenari, com era el cas de l’autor Emilio Rico, a qui sens dubte li anava ni que pintat el paper del seu Don Juan.

Una altra de les qüestions que es van plantejar en aquelles primeres reunions era la data de l’estrena. Perquè no el primer de novembre, que és la data tradicional del Tenorio de Zorrilla?… Segurament sorgirien dubtes. És més que probable que Emilio apuntara, amb l’humor que li caracteritzava, que si la representaven al novembre, el públic podia reaccionar “perillosament” contra els actors. Així doncs, millor el 28 de desembre, Dia dels Innocents, que era una data que es prestava a la broma i al desenfade.

Van començar a la fi els assajos. El lloc, una de les dependències d’una de les més importants fàbriques de calçat de l’època La Indústria Espanyola del Calçat, que estava situada en el mateix espai que avui ocupa l’Edifici Ernes. Un dels integrants del grup estava relacionat amb la fàbrica, i com hi havia suficient espai, allí es van realitzar els assajos durant diversos anys, així com a vegades, a casa dels pares de Jenaro Vera.

Un dels primers passos, aquell any 1919, va ser la distribució dels papers. El primer repartiment de la història del Senyor Don Juan Tenorio o dos tubs un real va ser assumit pels següents actors:

DON JUAN.- Emilio Rico Albert.
DOÑA INÉS.- Santiago Pomares (a.) Talega.
DOÑA BRÍGIDA.-Pascual Gil (a.) Pascualico Tartana.
DON LUÍS LEJÍAS.- Ángel Vera Coronel.
EL COMENDADOR.- Jesús Gil Ponce.
DON DIEGO.- Sebastián Rosas del Bosque.
BUTARELLI.- Juan M. Llopis Taltabull.
CHUTTI.- Antonio Cremades.
DIRECTOR.- Antonio Cremades.

La tasca d’apuntador va ser a càrrec de José María Pérez Gras, el traspunte va ser Luis Maestre Coronel, pare de l’actual traspunte Pedro Maestre Guarinos, i de la venda d’entrades en taquilla es va encarregar Manuel González. En el grup estava també Francisco Candelas Carratalá, que després de diversos anys, es faria càrrec del paper de la Inés, jugant un paper importantíssim en la història del “Tenorio”, com veurem més endavant. I José Verdú que ajudava en les tasques apunte i traspunte. Prompte es van anar incorporant nous actors que van anar ficant-se en el repartiment a mesura que hi havia alguna baixa, com Sandalio Requena, Antonio Vera, i José Rico Prats, el popular “Nata”, que va interpretar durant diversos anys, una altra de les “Ineses” memorables. Aquell 28 de desembre va haver-hi a Elda una gran expectació. El flamant Teatre Castelar que comptava tan sols amb quinze anys d’existència, va registrar un ple total superant totes les previsions. Hi havia públic fins i tot en els corredors. Tal va ser l’aglomeració i la gent que es va quedar a la porta sense poder entrar que l’alcalde, tement algun altercat, va eixir a la porta acompanyat per la guàrdia civil, per a calmar els ànims i prometre’ls que l’obra seria repetida als vuit dies. I així va ser, totes dues representacions van constituir un rotund èxit. El públic es va divertir de valent rient al llarg de la funció, sense saber que mentre s’estava representant, aquell dia de l’estrena, l’autor Emilio Rico caminava pels camerinos, en els moments que no estava en escena, escrivint el final de l’últim acte, que després, ràpidament, anava transcrivint José Verdú perquè els apuntadors feren la resta.

Difícil és saber si aquell grup de teatre d’afeccionats, ni tan sols el mateix autor, eren en aquells moments conscients del que aquella estrena anava a significar amb el temps per a la vida cultural eldense. És indubtable que el fenomen cultural que representa l’obra per als eldenses i que va perdurant en el temps, té el seu perquè en el text que va escriure Emilio Rico, que salvant generacions, any rere any, connecta perfectament amb la idiosincràsia local, a través dels seus ingredients crítics i sorneguers que li donen actualitat, amb les sorpreses de la “Fi de festa”, i sobretot perquè el guió continua mantenint la seua frescor, especialment en determinats passatges on sistemàticament el públic ha rigut, riu i continuarà rient, sempre que es mantinga la tradició de representar-la.